9 mesos.
Ja són 9 els mesos que fa que no puc veure’t somriure, que no puc sentir la calor de les teves abraçades, i això fa mal... Fa mal saber que els primers en marxar són sempre els millors, els que més valen, els que amb lo mínim més demostren...
M’agradaria poder dir que aquestes paraules no estan tacades de llàgrimes, que sobre aquest full només hi ha tinta negra que descriu un d’aquells malsons que t’obligues a oblidar i guardes en un bagul negre amb cadenats de ferro en lo més profund del teu ésser...
Tant de bo no fossis tu el protagonista d’aquest malson, tant de bo no tinguéssim la necessitat de buscar l’altre cara de la moneda, la part bona d’un conte que no acaba bé...
Malauradament i a contracor de totes les persones que t’estimen no podem canviar el passat, i és així, i ens seguirà fent mal.
Quan em van explicar què t’havia passat el 16 de juliol de 2011 lo primer que em va venir al cap van ser els bons moments passats amb tu, i la gran capacitat que tenies d’encendre una llum d’optimisme dins nostre inclús quan la única llum que podia il·luminar-nos era justament aquella que havíem de crear nosaltres mateixos. No va passar ni un minut quan les llàgrimes de tristesa van començar a caure per les meves galtes i un pensament: “Merda, un altre cop no...” poderós com un incendi va començar a expandir-se dins el meu cap reduint-ho tot en res... No sé si t’ho havia explicat mai però jo, farà ja 6 anys, vaig perdre a una bona amiga en un accident, i com tu, va anar-sen de cop i sense veure-ho venir... Em sentia un altre cop desorientat, desconsolat i sol davant d’un sentiment de la grandària d’una muntanya que no tenia ni idea de per on agafar, que no volia admetre ni entendre, i que ni tan sols m’havia plantejat com superar...
Els dies passaven i jo seguia sense poder entendre que una persona amb la que havia passat tants moments i de tan bons s’havia quedat sense forces per continuar i jo no podia ajudar-la a aixecar-se. No entenia com una ferida que ni tan sols era capaç de sagnar, podia fer-me tant de mal...
Però saps què? Ja són 9 els mesos que fa que no puc veure’t, que no puc sentir la calor de les teves abraçades, i sento dir-te que segueix fent mal... Però també són 9 els mesos que fa que pots descansar, que has deixat de sofrir; i tot i que l’egoisme de voler tornar-te a veure és immens, saber que ja no sofreixes m’aporta un consol que no m’hi cap al pit.
T’estimo.
VICENÇ FONT I ZABALÍA
